11/9/11
Mentres el Barça ho guanya tot, Catalunya perd tots els partits.
Mentres el Barça ho guanya tot, Catalunya perd tots els partits.
Quan guanya el Barça, passa exactament això i res més: guanya el Barça.
No ens enganyem, no hi passa res més, només guanya el Barça.
I Qatar foundation.
La història més recent de l'autocomplaença catalana es podria dividir més o menys en els següents períodes:
1r.- Discurs a l'ONU del Pau Casals, 1971- fins avui, gran història mitjaval, la pau, primer parlament, abans que l'anglès.
2n.- Locomotora d'Espanya, 1980-2003, instigat pel Pujol, pobrets espanyols..., que farien sense nosaltres? sense la nostra indústria?, que seria d'Espanya sense nosaltres?. Avui dia ja ningú diu que som locomotora, ja no ho som.
3r.- Barcelona 92, 1992-1996, els millors Jocs Olímpics de la història, cosmopolitisme barceloní, disseny, arquitectura.
4t.- Bulli, 2002-2009, millor restaurant del món, paisatge, excel-lència, cuina catalana.
5è.- Pep, el noi de Santpedor, 2008-2mil?, modèstia, lideratge, treball, humiltat, la cantera, champions.
O sigui, que fins ara no érem independents, no guanyava el Barça però érem locomotora econòmica; avui tampoc som país, ja no som locomotora però el Barça sí guanya; i previsiblement demà tampoc serem independents, ni locomotora i tampoc el Barça guanyarà.
l'Autocomplaença,
l'Autocomplaença,
l'autocomplaença, és allò que fem per resistir, per aguantar, per suportar la humiliació, la derrota permanent i continua, que va i torna.
Pobre poble, pobre poble, el català.
Ulls plorosos, cor tremolós.
Ni locomotora...
Ni Barça...
Ni Independència...
que serà de nosaltres?...
l'Enemic..., cada cop més invisible.
el TSJC?, el PP?, el PSOE?, l'Aznar?, la COPE?, Espanya?, els espanyols?...
o som nosaltres mateixos, l'enemic?, som covards?, messells?
no ho crec.
Tenim un gran enemic, això sí.
De mentres, cofois, satisfets, perquè guanya el Barça...
Felicitats Pep!, ets un gran home, i un gran català, potser universal i tot!
Aixecat d'hora, penca molt i jubilat quan et toqui.
De mentres, nosaltres ens ho anirem mirant per la tele, i anirem pensant si hi podem fer quelcom o no cal que hi fem res.
I també llegeixo avui això a la Vanguardia:
""El PP pide a Pujol que no reabra el debate lingüístico" titulaba La Vanguardia el 10 de septiembre del 2001. Y el 11-S, Jordi Pujol apelaba al patriotismo de los catalanes para salvaguardar la identidad de Catalunya."
Per plorar i plegar.
També llegeixo avui un article al "Presència" sobre el llibre antic de Pardines(http://www.pardines.cat/ca/llibre-antic-de-pardines.php), de 1715, amb fragments molt actuals, tant que em fa pensar que si ho trobem tant actual és que no hem avançat gaire.
Altres i altres eleccions de Jurats de Consell podria posar en lo present llibre, a no ser perquè entra el Rei Felip V, l’any 1715, amb la rendició de Barcelona. Dit rei entra a força de armes i ens veiérem molt ofegats. Primerament per grans donacions, que seria llarg d’explicar, i després ens carrega un termini, que en deien quinzenades, que pagava aquest pobre lloc.
(...)
Però no creguin, que les mateixes angúnies passava tota aquesta Vall de Ribes, millor dit, tot Catalunya, que ho recordarem nosaltres i els que vindran. La taverna també se hagué d’arrendar a bestreta. Tot es fongué pels dits pagaments. I els habitants pobres, pitjor, que n’hi hagué que van haver de desprendre’s de les seves cases, els pagesos es vengueren tota mena de bestiar. Deixo d’explicar les pèrdues i rebots que feien les cases, que seria llarg d’escriure-ho.
Això que s’ha anotat és de Franco Perpinyà perquè els que vindran tinguin notícies de tants maldecaps en què es veieren els Cònsols i Jurats de Consell abans esmentats.
Perquè sigui notori per als d’avui i per als que vindran, ho escric en el present Llibre l’any 1716, als 15 de febrer. Vulgui Déu que no torni a passar mai més semblant desgràcia. Per amor de Déu sigui tot, amén.
Una última cosa, dues fotografies i dues maneres d'interpretar el que va passar a l'entrega de la medalla d'or del Parlament al Guardiola:
Primera, portada del diari "9", ell sol, l'home, el català que triomfa, l'exemple. Aquesta seria del tipus autocomplaent.
Segona, foto que acompanya la noticia al diari "la Razón", el Pep acompanyat, en un esdeveniment més polític, la gent s'hi acosta per fer-s'hi una foto, interés, apropiació, una foto que busca explicar l'acte amb un caire més cru e interessat.
Quina versió us agrada més?
Joan Poca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada