El Sant Jordi que no vindrà mai.






Un drac que podria destrossar el poble d’una bufada però no ho fa i prefereix que amb l’amenaça l’hi vagin subministrant bestiar.
Ningú del poble capaç d’encarar-s’hi.
S’acaba el bestiar i arriba el moment de donar allò més preuat.
Arriba un que no es sap d’on ha sortit, mig sant mig màgic que se la juga per salvar aquell poble de desgraciats que encara no havien estat capaços de fer res per salvar-se ells mateixos.
Tothom espera llavors que Sant Jordi remati la feina amb la princesa, però a ell no l’hi interessa aquella bleda que li pot oferir aquell pobre poble, i se’n va per matar algun altre drac que es trobi.

Molts cops moltes coses que la gent acostumem a dir tenen un fons auto-justificatori. Un interpreta la realitat de manera que aquesta s’amotlli a les seves mancances o fracassos propis. O sigui que la versió que jo puc fer del món, política o d’un partit de futbol sovint arriba a explicar més de mi mateix que d’allò que s’està parlant. És així i és difícil que no ho sigui. Farem interpretacions a mida de les nostres frustracions i preocupacions, i així ens farem la vida i el món menys dur i més bonic.

Hi ha la faula aquella de la guineu que veu un raïm penjat, salta i no hi arriba, tan li fa, -encara està verd!- diu.

Som un poble que no es defensa, que un dia el va salvar un heroi que ni era d’aquí ni s’hi va voler quedar.
Que farem si ve un altre drac?
Qui serà llavors?, el 7è de cavalleria?, el Guardiola? o un gol a l’últim minut d’algun subnormal del Barça?, o millor encara, serà la UE?, o la comunitat internacional?
En els somnis més humits dels independentistes apareixen l’Obama i la Merkel fent una declaració conjunta a favor d’un nou estat Català, avergonyint-se que fins aquell dia tinguessin a Espanya com a soci fiable i enviant un parell de portaavions a la costa catalana per assegurar la democràcia i preservar el tresor de la cultura catalana, patrimoni de la humanitat sencera. Per flipar.

Som un poble que és pacífic perquè no hem pogut ser una altra cosa. No és tarannà, es que no hem tingut cap altra possibilitat.

El pitjor que et pot passar és que et creguis les teves pròpies mentides.
Que t’alimentis de la teva pròpia merda.

Mengeu catalans! mengeu merda, la vostra i la d’altri. La teva, la meva i la d’aquell.

Hi ha un debat molt estès. És el que diu que els catalans som d’aquesta o d’aquella forma, i això ens comporta això o allò, i que el què hauríem de fer és ser més així o aixà i d’aquesta manera allò tan anhelat per fi seria possible.

Som com les opcions que tenim ens permeten ser, i no hi ha cap tarannà català.
No hi ha cap tarannà català. No hi ha cap tarannà català. Això ens ho hauríem de repetir de tant en quant. Parlar de tarannà és com donar excuses. Excuses per no acabar fent res, bé..., sí..., alguna cosa sí, una mani de 2 milions, que apart de ser una altra gran mentida que també ens l’hem menjada tots ben a gust és una gran parida. Més valdria que enlloc de sortir al carrer ens haguéssim quedat tots a casa per reflexionar una estona, en silenci, uns 10 minuts. La pròxima què? de 3 milions com a mínim, no?, i la següent? de 4 o ja aniríem cap als 5?. Mentrestant un sol puto subnormal pare argentí surt al reportatge del 30 minuts del diumenge amb una piscina d’una zona comunitària al darrera i ens xuleja a la nostra cara i a la nostra puta tele.

Si no tenim cap força haurem de pactar. No hi ha gaire més.
 I no vindrà mai cap Sant Jordi.
Entendre això seria un primer pas.



Diari d’un convergent català (11/9/12).




Avui és la Diada!

Aniré a Barcelona a mig matí, hem reservat per dinar, amb la dona i els nens. Després, quan s’acostin les 6, ens aproparem caminant a la mani, crec que serà molt maco i emocionant de veure, i també m’agrada que els nens ho visquin, tot el passeig de Gràcia ple d’estelades i senyeres, a més han dit que per la tarda farà bon temps, un sol crit d’un poble, Indepedècia!, ben fort!, que se n’enterin a Madrid com les gastem els catalans!

Llàstima que el Mas no pugui encapçalar aquesta manifestació històrica, però ell ja ho ha dit, estarà amb nosaltres, i nosaltres, ja hi pots comptar President! També estarem amb tú!

Acabo de trucar al restaurant, ho tenen tot ple!,..., tinc bones sensacions..., avui serà un gran dia!
Anirem a un altre que sé, hi havia anat per un sopar de feina fa temps, segur que allà hi haurà lloc, i els nens ja són grandets i ja saben estar a taula.

Aparcaré a prop del túnels de Vallvidrera i baixarem amb metro al centre, per sortir serà un cristo i des d'allà m’asseguro esquivar els embussos.

Sí que no arribarem fins al Parlament..., llàstima!..., vaig amb la canalla, i  segur que no ens podrem ni moure, quan ho haguem vist una mica ja tornarem cap a casa, demà em toca aixecar-me molt d’hora, molt d’hora!, he! he!, ;)

Avui em permetré acabar amb lletres ben grosses un crit que em surt del fons del meu cor:
VISCA CATALUNYA INDEPEDENT!

De Pedralbes a la Mina. O del dia de veritat que quasi ningú vol que arribi. O de fins quan d’inviable e impossible és la Independència de Catalunya avui, i no ho sabem prou encara.


Hi ha un fet determinant dins la sociologia catalana:

No tenim una classe baixa específicament catalana, o sigui, evidentment sí tenim una classe baixa, però aquesta és culturalment espanyola. L’anomenat quillo és una combinació de modals barroers, baixa renta, baix nivell d’estudis, vestimenta garrula, però culturalment serà espanyol, o sigui, parlarà en castellà, mirarà sobretot Telecinco i Antena 3, mai TV3, serà sens dubte molt de la roja, i el seu vot bascularà entre el PSOE i el PP. Així és la nostra classe baixa.
Però mentre a, per exemple Holanda, la seva classe baixa, igual com la nostra, també serà baixa en renta, educació, modals,..., no ens trobarem pas que sigui culturalment belga, no deixarà de ser específicament holandesa, baixa cultura o cultura popular, però encara holandesa, no belga. Aquesta, com veurem més endavant, és una de les mancances més importants amb vistes a l’emancipació nacional catalana, el segrest espanyol de la classe baixa catalana.

No és ni tan sols un fet genètic, és realment específic de classe. Ascens social a Catalunya, avui, implica també l’adopció de més catalanitat.

Encara però hi ha un fet doblement curiós, sorprenentment curiós:
El segrest cultural/nacional espanyol no només afecta la classe més baixa catalana, també monopolitza l’altre extrem, la punta petita de dalt de la piràmide, aquell segment de classe més privilegiat i econòmicament més poderós, aquell espai de dalt de la Diagonal, del Real Club de Polo, de les clíniques privades, dels despatxos més grans de l'edifici de "la Caixa". Vist així, el tema és molt gros, socialment, la societat catalana es troba escapçada en els seus extrems. Efectivament és en els seus extrems, on a l'avinguda Diagonal de Barcelona tot rastre de catalanitat desapareix, de Pedralbes a la Mina.
La gràfica d’aquesta aparent situació podria ser més o menys com la següent:


Recordo un dia escoltant el programa humorístic radiofònic la competència de Rac1 que no sé qui es queixava de que no existien quinquis catalans, que ell volia que hi hagués un quinqui català. Exemple d’això és que es dòna actualment a Catalunya certa dificultat per construir personatges garrulos específicament catalans. Podriem dir que el nostre prototip còmic de “tonto oficial” català(!) actual, gràcies al Crackòvia, és el Sergio Ramos i el cutre/quillo seria el Guti.

Aquest fet no és pas cap motiu d’orgull, no és que com la cultura catalana és tan excelsa i primorossa sigui incapaç d’esdevenir baixa i vulgar, més aviat és que sencillament no és completa, que està coixa, això no ha estat pas sempre així però sí és així ara.

No és que no siguem un poble prou valent, i que tot i que la desitgem a la vegada ens faci por la nostra llibertat…, desde quan (històricament) se li ha pogut exigir a una classe mitja que sigui valenta?, no seria això un exemple més d’oxímoron?, classe mitja…, i valenta? (ha, ha).

La màxima valentia possible per un classe-mitja passa per posar una papereta en una urna, és per això que tot procès sobiranista actual no té altra opció que fer-se valdre mitjançant àmplies majories democràtiques. La sort ha volgut que Espanya, tot i que ja tardava, sigui un país democràtic, que formi part d’aquest exclusiu club de païssos del primer món que per sobre de tot respecten la decissió de les majories, i nosaltres veguem aquí la oportunitat per aprofitar-nos-en.
Que bonic!, per fi aconseguir la Independència serà tan fàcil com simplement anar a votar en un assoleiat matí de diumenge!, i després un vermutet!.

Catalunya per ser valenta, com a mínim abans necessita dispossar d’una classe baixa i mitja-baixa que sigui específicament catalana, qui defensarà Catalunya sinó?
Que va passar amb l’Estatut?, tot i refrendat pel poble català…, qui va sortir a defensar-lo?,
hi hagué el 10 de Juliol de fa dos anys…, autocars i autocars, famílies senceres, avis, joves, centenars de milers i milers de catalans cridaren junts el crit d’Independència!, a Madrid però es feren el sord, sabien que després de la manifestació vindria l’hora de sopar, i tampoc podíem arribar massa tard a casa…, i així fou. Aquesta és la miserable contundència i força d’una classe mitja, però ens equivocariem si caiem en l’error de demanar gaire més a una classe mitja.

Necessitem quillos catalans, i programes garrulos a TV3, que no tingui que posar Telecinco o la MTV per veure tele-basura.

Recordo de petit, quan per aquí Terrassa un quillo ens ensenyava la navalleta, jo tenia molt clar el que havia de fer, per dos-centes pessetes miserables que portava a sobre no pagava la pena encarar-m’hi…, doncs això mateix.



En aquest vídeo del Crackòvia s'hi pot reconèixer una mica fins quan de malament estem...


Joan Poca.

La crucifixió pública del Príncep Felip, o de com una xiulada convertí un Príncep en Rei.



La monarquia espanyola en sortirà molt reforçada de la xiulada.

Quan soni l’himne d’Espanya, el Príncep, amb posat ferm però tranquil, suportarà el xàfec davant tota l’audiència espanyola, la ira salivera de catalans i bascos, les ironies amb elefants, amb l’Urdangarín,..., ell, sol, ho assumirà tot a les seves espatlles, el Rei hi podria anar perfectament, però no es pot desaprofitar l’oportunitat de presentar-nos al Príncep com a digne hereu de la corona.

És el millor moment per presentar-nos el futur de la monarquia espanyola en acció, ell, sol, heroi patriòtic, dempeus plantat, defensant l’honorabilitat d’Espanya davant bascos i catalans, pintats a la cara, amb banderes, suats, enrogits de tant xiular, salivant al cridar e insultar.

Així com l’Aguirre busca l’enfrontament entre regions per tapar la mala gestió de la comunitat de Madrid i tot el marrón de Bankia, el Príncep, com a relleu del seu pare-Rei aflebit i vell, es personificarà exemplarment en totes les pantalles de les llars espanyoles com a màxim representant i garantia de la unitat d’Espanya.

Si Franco va restaurar al Rei Joan Carles, fou perquè era molt conscient que només amb la democràcia que vindria no es garantiria simbòlicament la unitat d’Espanya.

Amb aquest escenari, la monarquia matarà tres ocells d’un tret,  es redimirà dels errors comesos al exposar-se a la ràbia del poble, aconseguirà que a partir d’ara qui critiqui la monarquia s’estigui alineant amb els separatistes bascos i catalans, i finalment se’ns presentarà al successor, quan al pare-Rei no l’acompanyin les forces, ell, el seu fill, el Príncep, estarà allà.

La xiulada segurament està molt bé.
Però jo hagués preferit quelcom tipus quedar-nos tots a fora del camp i entrar un cop començat el partit.
Segurament és més dur ser un futur Rei a qui se li gira l’esquena, que donar-li la oportunitat a un Príncep, davant els televisors de tot Espanya, d’esdevenir Rei de la seva nació.




Joan Poca.

Vosté i Espanya. El Duran més català.

El Duran s'enfada amb el PER, ja es tracta d'això, oi?, vosté s'enfada per nosaltres, els hi diu ben dites a la cara dels espanyols, i nosaltres el votem oi?

La polèmica li va bé, i el missatge ja ha arribat als televidents catalans, primer denúncia la injustícia del PER, llavors matissa i aclareix que la cultura del subsidi no ajuda a Andalusia, i llavors ens ve a dir més o menys que nosaltres els catalans, treballadors i bona gent hem de ser com un exemple per ajudar Espanya a organitzar-se millor, "enlloc de donar peix donar la canya i ensenyar a pescar..." deia l'altre dia.

Sempre el mateix, ens segueix enganyant, assumeix pels catalans una posició que no ens correspon. Ens explica cert lideratge de Catalunya dins Espanya, ells pobrets, encara amb les cabres i nosaltres, els rics, treballadors, honestos e intel·ligents, els hi hem d'ensenyar com s'ho han de fer als nostres veïns per entrar a això de la vida moderna del primer món i ser més competitius.
Vosté ens explica això i a nosaltres ja ens va bé d'escoltar-ho, millor viure amb aquesta aparença que amb la cruessa que significa reconèixer el rucs i sabates que som i com ens hem deixat enganyar i robar més de 30 anys per vosté i Espanya (o sigui, enganyar per vosté i robar per Espanya, ;).

Li ha funcionat fins ara i li seguirà funcionant, tots nosaltres no veiem ni escoltem res, tot el que sabem prové dels grans mitjans, i els mitjans són vosté i Espanya.

Millor per la consciència creure que els espanyols són uns pobres retrasats troglodites als que els hi aniria molt bé una mica del nostre estil i maneres, que no reconèixer que aquests mateixos retrasats són aquells qui ens governen i manen, millor això que no reconèixer que Catalunya, només és encara una regió més d'aquesta retrasada Espanya amb la particularitat que aquí és on hi ha més rucs i sabates, més cagats i mitges-merdes de tot Espanya!, coññño!.

Millor sobretot per vosté i Espanya.
No pels catalans.
Oi?

                                                                                                                     Joan Poca.

Guardiola, exemple de res.




11/9/11
Mentres el Barça ho guanya tot, Catalunya perd tots els partits.
Quan guanya el Barça, passa exactament això i res més: guanya el Barça.
No ens enganyem, no hi passa res més, només guanya el Barça.
I Qatar foundation.

La història més recent de l'autocomplaença catalana es podria dividir més o menys en els següents períodes:

1r.- Discurs a l'ONU del Pau Casals, 1971- fins avui, gran història mitjaval, la pau, primer parlament, abans que l'anglès.
2n.- Locomotora d'Espanya, 1980-2003, instigat pel Pujol, pobrets espanyols..., que farien sense nosaltres? sense la nostra indústria?, que seria d'Espanya sense nosaltres?. Avui dia ja ningú diu que som locomotora, ja no ho som.
3r.- Barcelona 92, 1992-1996, els millors Jocs Olímpics de la història, cosmopolitisme barceloní, disseny, arquitectura.
4t.- Bulli, 2002-2009, millor restaurant del món, paisatge, excel-lència, cuina catalana.
5è.- Pep, el noi de Santpedor, 2008-2mil?, modèstia, lideratge, treball, humiltat, la cantera, champions.

O sigui, que fins ara no érem independents, no guanyava el Barça però érem locomotora econòmica; avui tampoc som país, ja no som locomotora però el Barça sí guanya; i previsiblement demà tampoc serem independents, ni locomotora i tampoc el Barça guanyarà.

l'Autocomplaença,
l'Autocomplaença,
l'autocomplaença, és allò que fem per resistir, per aguantar, per suportar la humiliació, la derrota permanent i continua, que va i torna.
Pobre poble, pobre poble, el català.
Ulls plorosos, cor tremolós.
Ni locomotora...
Ni Barça...
Ni Independència...
que serà de nosaltres?...
l'Enemic..., cada cop més invisible.
el TSJC?, el PP?, el PSOE?, l'Aznar?, la COPE?, Espanya?, els espanyols?...
o som nosaltres mateixos, l'enemic?, som covards?, messells?
no ho crec.
Tenim un gran enemic, això sí.
De mentres, cofois, satisfets, perquè guanya el Barça...
Felicitats Pep!, ets un gran home, i un gran català, potser universal i tot!
Aixecat d'hora, penca molt i jubilat quan et toqui.
De mentres, nosaltres ens ho anirem mirant per la tele, i anirem pensant si hi podem fer quelcom o no cal que hi fem res.

I també llegeixo avui això a la Vanguardia:

""El PP pide a Pujol que no reabra el debate lingüístico" titulaba La Vanguardia el 10 de septiembre del 2001. Y el 11-S, Jordi Pujol apelaba al patriotismo de los catalanes para salvaguardar la identidad de Catalunya."

Per plorar i plegar.

També llegeixo avui un article al "Presència" sobre el llibre antic de Pardines(http://www.pardines.cat/ca/llibre-antic-de-pardines.php), de 1715, amb fragments molt actuals, tant que em fa pensar que si ho trobem tant actual és que no hem avançat gaire.

Altres i altres eleccions de Jurats de Consell podria posar en lo present llibre, a no ser perquè entra el Rei Felip V, l’any 1715, amb la rendició de Barcelona. Dit rei entra a força de armes i ens veiérem molt ofegats. Primerament per grans donacions, que seria llarg d’explicar, i després ens carrega un termini, que en deien quinzenades, que pagava aquest pobre lloc.
(...)
Però no creguin, que les mateixes angúnies passava tota aquesta Vall de Ribes, millor dit, tot Catalunya, que ho recordarem nosaltres i els que vindran. La taverna també se hagué d’arrendar a bestreta. Tot es fongué pels dits pagaments. I els habitants pobres, pitjor, que n’hi hagué que van haver de desprendre’s de les seves cases, els pagesos es vengueren tota mena de bestiar. Deixo d’explicar les pèrdues i rebots que feien les cases, que seria llarg d’escriure-ho.

Això que s’ha anotat és de Franco Perpinyà perquè els que vindran tinguin notícies de tants maldecaps en què es veieren els Cònsols i Jurats de Consell abans esmentats.

Perquè sigui notori per als d’avui i per als que vindran, ho escric en el present Llibre l’any 1716, als 15 de febrer. Vulgui Déu que no torni a passar mai més semblant desgràcia. Per amor de Déu sigui tot, amén.

Una última cosa, dues fotografies i dues maneres d'interpretar el que va passar a l'entrega de la medalla d'or del Parlament al Guardiola:
Primera, portada del diari "9", ell sol, l'home, el català que triomfa, l'exemple. Aquesta seria del tipus autocomplaent.
Segona, foto que acompanya la noticia al diari "la Razón", el Pep acompanyat, en un esdeveniment més polític, la gent s'hi acosta per fer-s'hi una foto, interés, apropiació, una foto que busca explicar l'acte amb un caire més cru e interessat.
Quina versió us agrada més?



Joan Poca.

Tranquils i enganyats.



Aquesta és la Catalunya de CiU, la de l'enganxina.
L'enganxina del CAT sobre la matrícula de la E.
Quina vergonya que no poguem aspirar més que a ser una enganxina, és com fer-se el xulo després de posar-se un tattoo de les xuxes, d'aquells que et venen a la bossa de ganxitos, que es posen amb aigua a l'estiu.
Quin ridícul inmens!, un Francesc Homs, portaveu del Govern, una persona que ja té 42 anys.
Ell diu: que volem els Catalans? matrícules amb el CAT?, doncs una enganxina i ja està.
A CiU fan veure i creure que no vivim a Espanya, que ja som un país, l'únic que no estem reconeguts, consciències ben tranquiles i enganyades.
Ben enganxinades.
Prefereixo veure el meu cotxe negre amb la E, pujar-hi putejat, anar emprenyat tot el dia, i sobretot el dia que em toqui anar a votar, anar-hi ben emprenyat, i segur que així no votaré CiU, no votaré l'engany, no votaré a la patètica engaxina de l'Homs.
                                                                 
                                                                                             Joan Poca.