Un drac que podria
destrossar el poble d’una bufada però no ho fa i prefereix que amb l’amenaça
l’hi vagin subministrant bestiar.
Ningú del poble capaç
d’encarar-s’hi.
S’acaba el bestiar i
arriba el moment de donar allò més preuat.
Arriba un que no es
sap d’on ha sortit, mig sant mig màgic que se la juga per salvar aquell poble
de desgraciats que encara no havien estat capaços de fer res per salvar-se ells
mateixos.
Tothom espera llavors
que Sant Jordi remati la feina amb la princesa, però a ell no l’hi interessa
aquella bleda que li pot oferir aquell pobre poble, i se’n va per matar algun
altre drac que es trobi.
Molts cops moltes
coses que la gent acostumem a dir tenen un fons auto-justificatori. Un
interpreta la realitat de manera que aquesta s’amotlli a les seves mancances o
fracassos propis. O sigui que la versió que jo puc fer del món, política o d’un
partit de futbol sovint arriba a explicar més de mi mateix que d’allò que
s’està parlant. És així i és difícil que no ho sigui. Farem interpretacions a
mida de les nostres frustracions i preocupacions, i així ens farem la vida i el
món menys dur i més bonic.
Hi ha la faula
aquella de la guineu que veu un raïm penjat, salta i no hi arriba, tan li fa,
-encara està verd!- diu.
Som un poble que no
es defensa, que un dia el va salvar un heroi que ni era d’aquí ni s’hi va voler
quedar.
Que farem si ve un
altre drac?
Qui serà llavors?, el
7è de cavalleria?, el Guardiola? o un gol a l’últim minut d’algun subnormal del
Barça?, o millor encara, serà la UE?, o la comunitat internacional?
En els somnis més
humits dels independentistes apareixen l’Obama i la Merkel fent una declaració
conjunta a favor d’un nou estat Català, avergonyint-se que fins aquell dia tinguessin
a Espanya com a soci fiable i enviant un parell de portaavions a la costa
catalana per assegurar la democràcia i preservar el tresor de la cultura
catalana, patrimoni de la humanitat sencera. Per flipar.
Som un poble que és
pacífic perquè no hem pogut ser una altra cosa. No és tarannà, es que no hem
tingut cap altra possibilitat.
El pitjor que et pot
passar és que et creguis les teves pròpies mentides.
Que t’alimentis de la
teva pròpia merda.
Mengeu catalans!
mengeu merda, la vostra i la d’altri. La teva, la meva i la d’aquell.
Hi ha un debat molt
estès. És el que diu que els catalans som d’aquesta o d’aquella forma, i això
ens comporta això o allò, i que el què hauríem de fer és ser més així o aixà i
d’aquesta manera allò tan anhelat per fi seria possible.
Som com les opcions
que tenim ens permeten ser, i no hi ha cap tarannà català.
No hi ha cap tarannà
català. No hi ha cap tarannà català. Això ens ho hauríem de repetir de tant en
quant. Parlar de tarannà és com donar excuses. Excuses per no acabar fent res,
bé..., sí..., alguna cosa sí, una mani de 2 milions, que apart de ser una altra
gran mentida que també ens l’hem menjada tots ben a gust és una gran parida.
Més valdria que enlloc de sortir al carrer ens haguéssim quedat tots a casa per
reflexionar una estona, en silenci, uns 10 minuts. La pròxima què? de 3 milions
com a mínim, no?, i la següent? de 4 o ja aniríem cap als 5?. Mentrestant un
sol puto subnormal pare argentí surt al reportatge del 30 minuts del diumenge amb
una piscina d’una zona comunitària al darrera i ens xuleja a la nostra cara i a
la nostra puta tele.
Si no tenim cap força
haurem de pactar. No hi ha gaire més.
I no vindrà mai cap Sant Jordi.
Entendre això seria
un primer pas.