El Sant Jordi que no vindrà mai.

Un drac que podria destrossar el poble d’una bufada però no ho fa i prefereix que amb l’amenaça l’hi vagin subministrant bestiar.

Ningú del poble capaç d’encarar-s’hi.

S’acaba el bestiar i arriba el moment de donar allò més preuat.

Arriba un que no es sap d’on ha sortit, mig sant mig màgic que se la juga per salvar aquell poble de desgraciats que encara no havien estat capaços de fer res per salvar-se ells mateixos.

Tothom espera llavors que Sant Jordi remati la feina amb la princesa, però a ell no l’hi interessa aquella bleda que li pot oferir aquell pobre poble, i se’n va per matar algun altre drac que es trobi.

Molts cops moltes coses que la gent acostumem a dir tenen un fons auto-justificatori. Un interpreta la realitat de manera que aquesta s’amotlli a les seves mancances o fracassos propis. O sigui que la versió que jo puc fer del món, política o d’un partit de futbol sovint arriba a explicar més de mi mateix que d’allò que s’està parlant. És així i és difícil que no ho sigui. Farem interpretacions a mida de les nostres frustracions i preocupacions, i així ens farem la vida i el món menys dur i més bonic.

Hi ha la faula aquella de la guineu que veu un raïm penjat, salta i no hi arriba, tan li fa, -encara està verd!- diu.

Som un poble que no es defensa, que un dia el va salvar un heroi que ni era d’aquí ni s’hi va voler quedar.

Que farem si ve un altre drac?

Qui serà llavors?, el 7è de cavalleria?, el Guardiola? o un gol a l’últim minut d’algun subnormal del Barça?, o millor encara, serà la UE?, o la comunitat internacional?

En els somnis més humits dels independentistes apareixen l’Obama i la Merkel fent una declaració conjunta a favor d’un nou estat Català, avergonyint-se que fins aquell dia tinguessin a Espanya com a soci fiable i enviant un parell de portaavions a la costa catalana per assegurar la democràcia i preservar el tresor de la cultura catalana, patrimoni de la humanitat sencera. Per flipar.

Som un poble que és pacífic perquè no hem pogut ser una altra cosa. No és tarannà, es que no hem tingut cap altra possibilitat.

El pitjor que et pot passar és que et creguis les teves pròpies mentides.

Que t’alimentis de la teva pròpia merda.

Mengeu catalans! mengeu merda, la vostra i la d’altri. La teva, la meva i la d’aquell.

Hi ha un debat molt estès. És el que diu que els catalans som d’aquesta o d’aquella forma, i això ens comporta això o allò, i que el què hauríem de fer és ser més així o aixà i d’aquesta manera allò tan anhelat per fi seria possible.

Som com les opcions que tenim ens permeten ser, i no hi ha cap tarannà català.

No hi ha cap tarannà català. No hi ha cap tarannà català. Això ens ho hauríem de repetir de tant en quant. Parlar de tarannà és com donar excuses. Excuses per no acabar fent res, bé..., sí..., alguna cosa sí, una mani de 2 milions, que apart de ser una altra gran mentida que també ens l’hem menjada tots ben a gust és una gran parida. Més valdria que enlloc de sortir al carrer ens haguéssim quedat tots a casa per reflexionar una estona, en silenci, uns 10 minuts. La pròxima què? de 3 milions com a mínim, no?, i la següent? de 4 o ja aniríem cap als 5?. Mentrestant un sol puto subnormal pare argentí surt al reportatge del 30 minuts del diumenge amb una piscina d’una zona comunitària al darrera i ens xuleja a la nostra cara i a la nostra puta tele.

Si no tenim cap força haurem de pactar. No hi ha gaire més.

 I no vindrà mai cap Sant Jordi.

Entendre això seria un primer pas.