Hi ha un fet determinant dins la sociologia
catalana:
No
tenim una classe baixa específicament catalana, o
sigui, evidentment sí tenim una classe baixa, però aquesta és culturalment
espanyola. L’anomenat quillo és una
combinació de modals barroers, baixa renta, baix nivell d’estudis, vestimenta garrula, però culturalment serà
espanyol, o sigui, parlarà en castellà, mirarà sobretot Telecinco i Antena 3,
mai TV3, serà sens dubte molt de la roja,
i el seu vot bascularà entre el PSOE i el PP. Així és la nostra classe baixa.
Però mentre a, per exemple Holanda, la seva
classe baixa, igual com la nostra, també serà baixa en renta, educació,
modals,..., no ens trobarem pas que sigui culturalment belga, no deixarà de ser
específicament holandesa, baixa cultura o cultura popular, però encara
holandesa, no belga. Aquesta, com veurem més endavant, és una de les mancances
més importants amb vistes a l’emancipació nacional catalana, el segrest espanyol de la classe baixa
catalana.
No és ni tan sols un fet genètic, és realment específic
de classe. Ascens social a Catalunya, avui, implica també l’adopció de més
catalanitat.
Encara però hi ha un fet doblement curiós,
sorprenentment curiós:
El segrest cultural/nacional espanyol no només
afecta la classe més baixa catalana, també monopolitza l’altre extrem, la punta
petita de dalt de la piràmide, aquell segment de classe més privilegiat i
econòmicament més poderós, aquell espai de dalt de la Diagonal, del Real Club de Polo, de les clíniques privades, dels despatxos més grans de l'edifici de "la Caixa". Vist així, el tema és molt gros, socialment, la societat catalana es troba escapçada en
els seus extrems. Efectivament és en els seus extrems, on a l'avinguda Diagonal de Barcelona tot rastre de catalanitat desapareix, de Pedralbes a la Mina.
La gràfica d’aquesta aparent situació podria
ser més o menys com la següent:
Recordo un dia escoltant el programa humorístic radiofònic la competència de Rac1 que no sé qui es queixava de que no existien quinquis catalans, que ell volia que hi hagués un quinqui català. Exemple d’això és que es dòna actualment a Catalunya certa dificultat per construir personatges garrulos específicament catalans. Podriem dir que el nostre prototip còmic de “tonto oficial” català(!) actual, gràcies al Crackòvia, és el Sergio Ramos i el cutre/quillo seria el Guti.
Recordo un dia escoltant el programa humorístic radiofònic la competència de Rac1 que no sé qui es queixava de que no existien quinquis catalans, que ell volia que hi hagués un quinqui català. Exemple d’això és que es dòna actualment a Catalunya certa dificultat per construir personatges garrulos específicament catalans. Podriem dir que el nostre prototip còmic de “tonto oficial” català(!) actual, gràcies al Crackòvia, és el Sergio Ramos i el cutre/quillo seria el Guti.
Aquest
fet no és pas cap motiu d’orgull, no és que com la cultura catalana és tan
excelsa i primorossa sigui incapaç d’esdevenir baixa i vulgar, més aviat és que
sencillament no és completa, que està coixa, això no ha estat pas sempre així
però sí és així ara.
No
és que no siguem un poble prou valent, i que tot i que la desitgem a la vegada
ens faci por la nostra llibertat…, desde quan (històricament) se li ha pogut
exigir a una classe mitja que sigui valenta?, no seria això un exemple més
d’oxímoron?, classe mitja…, i valenta? (ha, ha).
La
màxima valentia possible per un classe-mitja passa per posar una papereta en
una urna, és per això que tot procès sobiranista actual no té altra opció que
fer-se valdre mitjançant àmplies majories democràtiques. La sort ha volgut que
Espanya, tot i que ja tardava, sigui un país democràtic, que formi part
d’aquest exclusiu club de païssos del primer món que per sobre de tot respecten
la decissió de les majories, i nosaltres veguem aquí la oportunitat per aprofitar-nos-en.
Que
bonic!, per fi aconseguir la Independència serà tan fàcil com simplement anar a
votar en un assoleiat matí de diumenge!, i després un vermutet!.
Catalunya
per ser valenta, com a mínim abans necessita dispossar d’una classe baixa i
mitja-baixa que sigui específicament catalana, qui defensarà Catalunya sinó?
Que
va passar amb l’Estatut?, tot i refrendat pel poble català…, qui va sortir a
defensar-lo?,
hi
hagué el 10 de Juliol de fa dos anys…, autocars i autocars, famílies senceres,
avis, joves, centenars de milers i milers de catalans cridaren junts el crit
d’Independència!, a Madrid però es feren el sord, sabien que després de la
manifestació vindria l’hora de sopar, i tampoc podíem arribar massa tard a casa…,
i així fou. Aquesta és la miserable contundència i força d’una classe mitja,
però ens equivocariem si caiem en l’error de demanar gaire més a una classe mitja.
Necessitem quillos catalans, i programes garrulos
a TV3, que no tingui que posar Telecinco o la MTV per veure tele-basura.
Recordo
de petit, quan per aquí Terrassa un quillo
ens ensenyava la navalleta, jo tenia molt clar el que havia de fer, per dos-centes
pessetes miserables que portava a sobre no pagava la pena encarar-m’hi…, doncs
això mateix.
En aquest vídeo del Crackòvia s'hi pot reconèixer una mica fins quan de malament estem...
Joan Poca.
Joan Poca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada