De Pedralbes a la Mina. O del dia de veritat que quasi ningú vol que arribi. O de fins quan d’inviable e impossible és la Independència de Catalunya avui, i no ho sabem prou encara.


Hi ha un fet determinant dins la sociologia catalana:

No tenim una classe baixa específicament catalana, o sigui, evidentment sí tenim una classe baixa, però aquesta és culturalment espanyola. L’anomenat quillo és una combinació de modals barroers, baixa renta, baix nivell d’estudis, vestimenta garrula, però culturalment serà espanyol, o sigui, parlarà en castellà, mirarà sobretot Telecinco i Antena 3, mai TV3, serà sens dubte molt de la roja, i el seu vot bascularà entre el PSOE i el PP. Així és la nostra classe baixa.
Però mentre a, per exemple Holanda, la seva classe baixa, igual com la nostra, també serà baixa en renta, educació, modals,..., no ens trobarem pas que sigui culturalment belga, no deixarà de ser específicament holandesa, baixa cultura o cultura popular, però encara holandesa, no belga. Aquesta, com veurem més endavant, és una de les mancances més importants amb vistes a l’emancipació nacional catalana, el segrest espanyol de la classe baixa catalana.

No és ni tan sols un fet genètic, és realment específic de classe. Ascens social a Catalunya, avui, implica també l’adopció de més catalanitat.

Encara però hi ha un fet doblement curiós, sorprenentment curiós:
El segrest cultural/nacional espanyol no només afecta la classe més baixa catalana, també monopolitza l’altre extrem, la punta petita de dalt de la piràmide, aquell segment de classe més privilegiat i econòmicament més poderós, aquell espai de dalt de la Diagonal, del Real Club de Polo, de les clíniques privades, dels despatxos més grans de l'edifici de "la Caixa". Vist així, el tema és molt gros, socialment, la societat catalana es troba escapçada en els seus extrems. Efectivament és en els seus extrems, on a l'avinguda Diagonal de Barcelona tot rastre de catalanitat desapareix, de Pedralbes a la Mina.
La gràfica d’aquesta aparent situació podria ser més o menys com la següent:


Recordo un dia escoltant el programa humorístic radiofònic la competència de Rac1 que no sé qui es queixava de que no existien quinquis catalans, que ell volia que hi hagués un quinqui català. Exemple d’això és que es dòna actualment a Catalunya certa dificultat per construir personatges garrulos específicament catalans. Podriem dir que el nostre prototip còmic de “tonto oficial” català(!) actual, gràcies al Crackòvia, és el Sergio Ramos i el cutre/quillo seria el Guti.

Aquest fet no és pas cap motiu d’orgull, no és que com la cultura catalana és tan excelsa i primorossa sigui incapaç d’esdevenir baixa i vulgar, més aviat és que sencillament no és completa, que està coixa, això no ha estat pas sempre així però sí és així ara.

No és que no siguem un poble prou valent, i que tot i que la desitgem a la vegada ens faci por la nostra llibertat…, desde quan (històricament) se li ha pogut exigir a una classe mitja que sigui valenta?, no seria això un exemple més d’oxímoron?, classe mitja…, i valenta? (ha, ha).

La màxima valentia possible per un classe-mitja passa per posar una papereta en una urna, és per això que tot procès sobiranista actual no té altra opció que fer-se valdre mitjançant àmplies majories democràtiques. La sort ha volgut que Espanya, tot i que ja tardava, sigui un país democràtic, que formi part d’aquest exclusiu club de païssos del primer món que per sobre de tot respecten la decissió de les majories, i nosaltres veguem aquí la oportunitat per aprofitar-nos-en.
Que bonic!, per fi aconseguir la Independència serà tan fàcil com simplement anar a votar en un assoleiat matí de diumenge!, i després un vermutet!.

Catalunya per ser valenta, com a mínim abans necessita dispossar d’una classe baixa i mitja-baixa que sigui específicament catalana, qui defensarà Catalunya sinó?
Que va passar amb l’Estatut?, tot i refrendat pel poble català…, qui va sortir a defensar-lo?,
hi hagué el 10 de Juliol de fa dos anys…, autocars i autocars, famílies senceres, avis, joves, centenars de milers i milers de catalans cridaren junts el crit d’Independència!, a Madrid però es feren el sord, sabien que després de la manifestació vindria l’hora de sopar, i tampoc podíem arribar massa tard a casa…, i així fou. Aquesta és la miserable contundència i força d’una classe mitja, però ens equivocariem si caiem en l’error de demanar gaire més a una classe mitja.

Necessitem quillos catalans, i programes garrulos a TV3, que no tingui que posar Telecinco o la MTV per veure tele-basura.

Recordo de petit, quan per aquí Terrassa un quillo ens ensenyava la navalleta, jo tenia molt clar el que havia de fer, per dos-centes pessetes miserables que portava a sobre no pagava la pena encarar-m’hi…, doncs això mateix.



En aquest vídeo del Crackòvia s'hi pot reconèixer una mica fins quan de malament estem...


Joan Poca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada