Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges

Aquest any als catalans..., carbó!


Tot allò que va dirigit als infants té contingut didàctic, fins i tot aquell mínim comentari insignificant no es pot desprendre de cert contingut alliçonador, moralitzant o formatiu, quan cau..., no havies de còrrer tant!, quan es taca..., has de vigilar més!, quan crida massa..., no facis tan soroll!, vesteix-te ràpid!, no t’entretinguis!, escolta’m bé!...
Els contes són també un exemple, la caputxeta vermella ens ensenya que no ens hem de refiar dels estranys, les 7 cabretes que tampoc els hi hem d’obrir la porta, els 3 porquets que no s’ha de ser mandrós,...
I els Reis Mags d’Orient?, quin és el seu contingut “formatiu”?
Els Reis Mags segueixen vigents, la tradició s’ha anat perfilant i adaptant, i el seu missatge continúa essent vigent.
Els Reis són el poder, aquell que mana, ho saben tot, durant tot l’any ens vigilen, inspectors d’hisenda, mossos, trànsit, videovigilància, i són justos, saben destriar qui es porta bé i qui malament, sistema judicial, venen de molt lluny, perquè són importants, els nens els hi escriuen una carta, tenen que formar-se, aprendre a llegir i escriure, estudiar una carrera, treure bones notes, llavors li portaran la carta a un patge, burocràcia, òrgans de govern, amb les seves solicituds, joguines, beneficis, casa, cotxe, i si s’han portat bé, moral, civisme, treball, urbanitat, integració social, potser a l’endemà trobaran les joguines a sota de l’avet, si per contra s’han portat malament, trobaran carbó, l’atur, inspeccions, multes, o la presó. Bé, està clar que la tradició dels 3 Reis és un primer exemple que ajuda a intuïr al menut infant l’estructura d’un estat, i la relació de poder poble-govern.
Perquè doncs, aquest any els catalans tindrem carbó?
Són varies malifetes...
Som malparlats, seguim tossudament utilitzant el català, s’entèn que el volguem parlar a casa, a la vora del foc, però pretendre-ho també al cinema, a les botigues, als ajuntaments o fins i tot a les escoles, això ja és passar-se!
Som egoïstes, només fem que demanar, volem tots els diners per nosaltres, millor finançament, el concert econòmic, i als pobres nens que passen més gana, no els hi volem deixar ni una engruna!
Sempre volem manar, volem decidir nosaltres sense demanar permís als grans, organitzem consultes sobiranistes tot solets arreu de Catalunya!
No sabem acceptar una negativa, quan se’ns va retallar l’estatut, vam tenir una rebequeria intolerable!, va ser un 10 de juliol.
Ens hem passat, i tot això no quedarà inpune.
És veritat quan l’Artur Mas diu que el poble català no està prou madur per la independència.
De fet encara creiem en els Reis, i estem convençuts que si ens portem bé i som bons minyons tot allò que demanem, sinó és massa cosa, quan ens aixequem ho trobarem a sota l’arbre. Aquest any no ho hem fet massa bé, les coses s’han de demanar d’una altra manera..., i més a poc a poc...
L’evidència més clara de la nostra inmaduressa com a poble són els esclatants resultats de Convergència en aquestes últimes eleccions, ja ho sap prou bé el Mas que no estem madurs i hàbil ell se n'aprofita.
Com aquest any ens tocarà carbó, i sembla que als Reis no els hi fem molta gràcia, de cara l’any vinent tenim dues alternatives com a poble, o madurem, ens fem grans i anem nosaltres solets a comprar allò que desitgem amb els nostres quartos...
o provem a fer cagar el tió!



CALENDARI PACTAT d’AGRESSIONS o LA SORT d’ARTUR MAS.


Un cop Mas ha guanyat les eleccions, passats uns dies, estem assintint ara, a una sèrie d’esdeveniments amb un calendari milimètricament pautat i pactat.

Com se sent avui un convergent independentista?



Durant aquesta campanya electoral he intentat convèncer a un munt d’independentistes als qui amistosament anomeno “cagats”, convençuts de que el seu vot independentista servirà de molt a CiU, per aquella norma del “vot útil”. Em deien que Artur Mas administrarà més bé els recursos que no pas el tripartit, que farà polítiques d’austeritat per sortir de la crisi, que la independència ara no toca, que fer el concert econòmic és més fàcil que tirar-se un pet, i en definitiva, que viurem feliços per sempre més.

Fals, fals, fals i fals: de les anteriors afirmacions, la primera frase es pot salvar si canviem la paraula “recursos” per “misèries de l’autonomisme”. Pel que fa a la independència és veritat, ara no toca; ja tocarà en un moment més oportú, quan les vaques volin, els peixos caminin, o quan haguem de menjar carn triturada perquè ja no ens quedaran dents per mastegar. I evidentment és molt més fàcil posar-se d’acord amb el PP i el PSOE, convèncer a la majoria de la població Espanyola per tal de que renunciïn a les subvencions que els paguem, i propiciar un canvi de constitució que ens permeti aconseguir el concert econòmic.

Tots aquests arguments no em van servir de res per convèncer a aquesta gent, que van acabar votant pel canvi, la serietat, el rigor i tot un assortit de tonteries i paraules buides que espero oblidar algun dia. El més trist és que ara alguns se n’adonen del seu error, precisament després de sentir el discurs d’investidura del senyor Mas.

De sobte descobreixen que el seu vot independentista ha anat a parar a mans de gent que no té miraments a l’hora de pactar i fer favors a forces anticatalanes com el PP. S’esgarrifen quan veuen que el discurs preelectoral de CiU no té res a veure amb el postelectoral. Es fan el harakiri quan senten les sentències del senyor Mas: “Si a Madrid no accepten el concert econòmic, els ho posarem una mica difícil per governar”, pretenent que a Madrid tremolin de por quan el que fan és pixar-se de riure.

I el que els faltava a aquests pobres independentistes era veure la reacció de CiU a la sentència del TS al carregar-se 30 anys d’immersió lingüística. Encaixant la bufetada gairebé amb plaer, fent veure que no passa res i resignant-se a mantenir les escoles catalanes en una situació d’il·legalitat.

Ara ja és tard per canviar el vot, però si a les properes eleccions els independentistes votem per l’autonomisme, ens mereixerem el que vindrà.


Albert Amat Badiella       

PS“C”



El 1995, Eduardo Zaplana es va convertir en el primer president de la Generalitat Valenciana que no sabia dir ni una paraula en català. Des de Catalunya ens n’enreiem orgullosos, pensant que a nosaltres no ens passaria mai. Quinze anys després el President “català”, José Montilla no es veu capaç d’afrontar un debat cara a cara en català amb el líder del principal partit de l’oposició (que no l’únic, per molt que s’intenti bipolaritzar la campanya) Artur Mas. És per això que n’exigeix un en castellà emès en una cadena estatal!

Aquesta notícia ha passat força desapercebuda, però crec que és la que mostra més bé el gir espanyolista que ha experimentat últimament el PSC. El greuge a la llengua catalana i al país és evident:

Pel que fa a la llengua, es faria un enorme pas enrere: José Montilla, que s’havia convertit en un model a seguir per als nouvinguts a Catalunya, ara els demostra que el castellà és una llengua tant vàlida com el català per fer un debat al nostre país i sobre el nostre país. El PSC s’oblida de 30 anys de normalització lingüística, en els quals vàrem acordar que el català havia de ser la llengua vehicular i durant els quals tots hem fet esforços per que tothom el sàpiga i l’utilitzi. Així, aquest tic espanyolista, més propi de Ciudadanos i que només servirà per rascar alguns vots espanyolistes per al PSC, ens sortirà molt car a tots els catalans que ens estimem la nostra llengua.

Des del punt de vista de l’emissió a nivell estatal, l’impacte no serà menor. Per exemple, quan des d’Extremadura es critica qualsevol decisió política presa a Catalunya (El senyor Ibarra n’era un expert), els catalans no entenem per què uns senyors que no han trepitjat mai la nostra terra, es dediquen a opinar sobre nosaltres a 800 quilòmetres de distància. Fent un cara a cara a nivell estatal ens contradiem i donem la raó a aquesta gent, induint-los a opinar sense que en tinguin cap dret.

Finalment sembla que aquest debat no es farà per les desavinences entre ambdues formacions i per les “polèmiques” declaracions de Felip Puig, contràries a l’ús del castellà en el cara a cara. Tot i així, aquesta manera d’actuar dels socialistes catalans fa que em pregunti en què s’assemblen el PSC del 2003 i el PSC del 2010. Però potser el que ens hauríem de preguntar és: què hi fa aquesta “C” aquí?


Albert Amat Badiella.